Salta al contingut

Salta a l'índex

Qui va afegir a la Bíblia els capítols i els versicles?

Qui va afegir a la Bíblia els capítols i els versicles?

IMAGINA’T que ets un cristià del primer segle i la teva congregació acaba de rebre una carta de l’apòstol Pau. A mesura que escoltes la seva lectura, t’adones que Pau cita sovint «les Sagrades Escriptures», és a dir, les Escriptures Hebrees (2 Timoteu 3:15). Pot ser que pensis: «M’encantaria saber quin text està citant», però això no és gens fàcil. Per quina raó?

NI CAPÍTOLS NI VERSICLES

Saps com eren els manuscrits de «les Sagrades Escriptures» que existien en l’època de Pau? Més amunt pots veure un fragment del llibre d’Isaïes dels manuscrits de la mar Morta. T’hi has fixat? És un text tot seguit, sense signes de puntuació. I no està numerat per capítols ni versicles, com estem acostumats a veure avui.

Els escriptors de la Bíblia no van dividir el text en capítols ni versicles. Van redactar tot el missatge que Déu els hi va donar per tal que els lectors el rebessin sencer, no només petites parts. No és cert que això és el que fas quan reps una carta important d’algú que estimes? La llegeixes de cap a peus, no només un fragment.

Però la manca de capítols i versicles plantejava un problema. Pau només podia identificar les seves cites amb expressions com ara «com està escrit» o «com havia predit Isaïes» (Romans 3:10; 9:29). És clar, això feia difícil trobar aquelles cites llevat que estiguessin molt familiaritzats amb totes «les Sagrades Escriptures».

A més, «les Sagrades Escriptures» no eren un sol missatge de part de Déu. Al final del segle primer de la nostra era es tractava d’una compilació de 66 llibres diferents. Per això, molts lectors de la Bíblia de l’actualitat s’alegren de comptar amb capítols i versicles numerats que els ajuden a trobar informació concreta, com per exemple les moltes citacions que Pau va fer a les seves cartes.

Ara bé, qui va afegir els capítols i els versicles a la Bíblia?

QUI VA AFEGIR ELS CAPÍTOLS?

La divisió de capítols a la Bíblia s’atribueix al clergue anglès Stephen Langton, qui va ser més tard arquebisbe de Canterbury. Ho va fer a principis del segle XIII, quan era professor de la Universitat de París a França.

Abans que Langton, alguns erudits ja havien provat de dividir la Bíblia en capítols per facilitar-ne la consulta. Així, a l’hora d’ubicar un fragment, seria molt més fàcil buscar en un capítol concret que no pas en un llibre sencer, com ara el llibre d’Isaïes, que té 66 capítols.

Tot això, però, va fer que sorgís un problema. Els erudits van inventar molts sistemes diferents i incompatibles. Un dels sistemes va dividir l’Evangeli de Marc en gairebé 50 capítols, en lloc dels 16 que en té ara. En l’època de Langton, a París hi havia estudiants de diferents països que havien portat Bíblies dels seus llocs d’origen. Així i tot, els professors i els estudiants no podien compartir referències bíbliques perquè la divisió de capítols no coincidia.

Per aquest motiu, Langton va crear una nova divisió de capítols. Segons un llibre sobre la història de la Bíblia, el seu sistema va agradar als lectors i als escrivents de la Bíblia i «es va estendre ràpidament per Europa». Ell va ser l’autor de la numeració de capítols que trobem actualment a la majoria de traduccions.

QUI VA AFEGIR ELS VERSICLES?

Uns tres-cents anys després, a mitjan segle XVI, Robert Estienne, un erudit i impressor de renom de França, va fer un pas més. Com que volia fomentar l’estudi de la Bíblia, va creure que seria molt útil tenir un sistema uniforme de numeració tant de capítols com de versicles.

La idea de dividir la Bíblia en versicles no va ser d’Estienne. Alguns ho havien fet anteriorment. Per exemple, segles abans, copistes jueus havien dividit totes les Escriptures Hebrees, conegudes popularment com l’Antic Testament, en versicles però no en capítols. Com va passar amb la divisió de capítols, no hi havia un sistema uniforme.

Estienne va dividir les Escriptures Gregues Cristianes, conegudes com el Nou Testament, en una nova sèrie de versicles numerats i va combinar el seu sistema amb els dels copistes jueus. El 1553, va publicar la primera Bíblia completa (en francès) que contenia bàsicament la mateixa divisió de capítols i versicles que la majoria de traduccions actuals. Algunes persones van criticar la seva obra perquè deien que els versicles trencaven el text de la Bíblia en fragments, com si fossin frases separades i desconnectades. Tot i això, altres impressors van acceptar de seguida aquest sistema.

UNA EINA MOLT ÚTIL

Numerar els capítols i els versicles sembla una idea ben senzilla. És la manera d’assignar a cada versicle de la Bíblia una «adreça» única, com un codi postal. És cert que aquesta divisió no és inspirada de Déu i que a vegades talla el text bíblic per llocs estranys. Però, alhora, ens dóna l’oportunitat de localitzar cites amb facilitat i destacar o compartir versicles concrets que tinguin un significat especial per a nosaltres, de la mateixa manera que destaquem expressions o frases que volem recordar d’un document o un llibre.

Sens dubte, la divisió per capítols i versicles és molt útil, però recorda sempre que és molt important entendre el missatge complet que Déu va donar. Cultiva l’hàbit de llegir el context, no només versicles aïllats. Això t’ajudarà a estar cada cop més familiaritzat amb «les Sagrades Escriptures, les quals et poden fer savi per a la salvació» (2 Timoteu 3:15).