1, 2. (a) Descriu el viatge de Rut i Noemí i explica quina càrrega emocional portaven. (b) Per què eren diferents els seus viatges?

RUT camina al costat de Noemí per la senda assotada pel vent que creua els altiplans de Moab. A l’horitzó d’aquest vast territori es divisen les siluetes, ara soles, d’aquestes dues dones. Rut s’adona que les seves ombres s’allarguen, i mentre observa la seva sogra es pregunta si és hora de buscar un lloc on passar la nit. S’estima Noemí amb tota la seva ànima, i farà tot el que estigui al seu abast per cuidar-la.

² Totes dues arrosseguen la seva pròpia càrrega emocional. Noemí ja fa anys que és vídua, però ara està de dol perquè recentment ha perdut els seus dos fills, Quilion i Mahlon. Rut també plora la pèrdua de Mahlon, el seu espòs. Tot i que les dues s’encaminen a Betlem, a Israel, aquest viatge és diferent per a cadascuna. Noemí torna a casa, però Rut s’aventura cap a un lloc desconegut, deixant enrere la seva família, la seva terra, els seus costums i els seus déus (llegeix Rut 1:3-6).

3. Què ens ajudarà a imitar la fe de Rut?

³ Què pot motivar una dona jove a fer un canvi tan dràstic en la seva vida? D’on traurà Rut la fortalesa per començar de zero i cuidar Noemí? Les respostes a aquestes preguntes ens ajudaran a veure com podem imitar la fe de Rut, la moabita. (Consulta també el requadre  «Una petita obra mestra».) Primer, analitzem què les va portar a emprendre aquest llarg viatge a Betlem.

4, 5. (a) Per què es va traslladar la família de Noemí a Moab? (b) A quins reptes es va enfrontar Noemí a Moab?

⁴ Rut es va criar a Moab, un petit país situat a l’est de la mar Morta. Aquella regió bàsicament constava d’altiplans poc frondosos seccionats per profunds congostos. Els «camps de Moab» van demostrar ser terres de conreu fèrtils, fins i tot quan la fam va  castigar Israel. De fet, aquest va ser el motiu pel qual Rut va conèixer Mahlon i la seva família (Rut 1:1).

⁵ Mogut per la fam que patia Israel en aquell moment, l’espòs de Noemí, Elimèlec, havia abandonat la seva terra natal per traslladar-se amb tota la seva família a Moab i començar una nova vida en una terra estranya. De ben segur que aquell trasllat va presentar reptes per a la fe de tots ells, ja que els israelites havien d’adorar regularment Jehovà en el lloc sagrat que Ell havia designat (Deut. 16:16, 17). Però Noemí va aconseguir mantenir viva la seva fe. Tot i això, quan el seu espòs va morir, li va caure el món a sobre (Rut 1:2, 3).

6, 7. (a) Per què es devia preocupar Noemí quan els seus fills es van casar amb dones moabites? (b) Per què és digna d’encomi la relació que tenia Noemí amb les seves nores?

⁶ Temps després, Noemí devia patir molt quan els seus fills es van casar amb dones moabites (Rut 1:4). Ella sabia que Abraham, el pare de la seva nació, havia fet grans esforços per trobar una esposa per al seu fill Isaac que també adorés Jehovà, i que l’havia buscada entre la gent del seu poble (Gèn. 24:3, 4). Més tard, la Llei mosaica havia advertit als israelites que no permetessin que els seus fills i filles es casessin amb estrangers, ja que els podrien arrossegar a la idolatria (Deut. 7:3, 4).

⁷ Malgrat tot, Mahlon i Quilion es van casar amb dones moabites, Rut i Orpà. De ben segur que, tot i que Noemí estigués preocupada o molesta per aquest fet, es va esforçar a tractar-les amb amabilitat i amor de debò. És possible que tingués l’esperança que algun dia elles també adoressin Jehovà. Sigui com sigui, tant Rut com Orpà s’estimaven molt Noemí, i la bona relació que tenien les va ajudar quan van ser colpejades per la tragèdia. Aquelles dues joves moabites van enviudar abans d’haver tingut cap fill (Rut 1:5).

8. Què devia motivar Rut a voler conèixer Jehovà?

⁸ Costa creure que les creences religioses de Rut l’ajudessin a afrontar una tragèdia com la que va viure. Els moabites adoraven molts déus, i la seva deïtat principal era Quemoix (Nom. 21:29). Sembla que la religió moabita no estava exempta de la brutalitat i els horrors que caracteritzaven les religions de l’època, com ara el sacrifici de nens. Òbviament, tot el que Rut va aprendre de Mahlon o Noemí sobre l’amorós i misericordiós Déu d’Israel, Jehovà, li va deixar una forta empremta. Jehovà exercia el seu domini amb amor, no amb terror (llegeix Deuteronomi 6:5). Arran de la terrible pèrdua que va patir, és probable que Rut  s’unís més a l’envellida Noemí i l’escoltés amb interès quan parlava del Déu totpoderós, Jehovà, les Seves meravelloses obres i l’amor i la misericòrdia amb què tractava el seu poble.

9-11. (a) Quina decisió van prendre Noemí, Rut i Orpà? (b) Què aprenem de les tragèdies que van patir aquestes tres dones?

⁹ Noemí esperava impacient rebre notícies de la seva terra natal. Un dia, potser per boca d’un mercader, va escoltar que la fam a Israel havia acabat. Jehovà beneïa el seu poble un altre cop i Betlem tornava a fer honor al seu nom, que significa «casa del pa». Per això, Noemí va decidir tornar a casa (Rut 1:6).

¹⁰ I què farien Rut i Orpà? (Rut 1:7.) La desgràcia les havia unit encara més a Noemí. Sembla que, en particular, Rut se sentia atreta a la seva sogra per la seva bondat i la seva inestroncable fe en Jehovà. Les tres vídues van marxar de Moab juntes.

¹¹ El relat de Rut fa patent que la tragèdia i la pèrdua d’éssers estimats colpegen tant les persones bones i honrades com les dolentes (Ecl. 9:2, 11, TBS). A més, ens ensenya que, quan patim una experiència molt dolorosa, fem bé de buscar consol i ànim en altres persones, especialment en les qui es refugien en Jehovà, el Déu que Noemí adorava (Prov. 17:17).

12, 13. (a) Per què volia Noemí que Rut i Orpà tornessin a casa seva en comptes d’acompanyar-la? (b) Com van respondre les dues noies al principi?

¹² Mentre les vídues anaven deixant enrere Moab, Noemí va començar a amoïnar-se per un altre assumpte. Pensava en les dues noies que l’acompanyaven i en l’amor que havien demostrat tant a ella com als seus fills. La inquietava el fet d’afegir una càrrega més a la que ja tenien. Si deixaven casa seva i anaven amb ella a Betlem, com les cuidaria?

¹³ Al final, Noemí va dir: «Torneu-vos-en cadascuna a casa de la vostra mare. Que Jahvè sigui amb vosaltres tan bo com vosaltres ho heu estat amb els qui ja són morts i amb mi mateixa». També els va dir que desitjava que Jehovà les recompensés amb  esposos i una nova vida. «Llavors les va besar», explica el relat, i «elles es van posar a sanglotar». No és difícil endevinar per què Rut i Orpà se sentien tan unides a aquesta dona de cor noble i altruista, per això les dues noies es van negar a marxar: «Tornarem amb tu al teu poble» (Rut 1:8-10).

14, 15. (a) A què va tornar Orpà? (b) Com va intentar Noemí persuadir Rut perquè se’n tornés?

¹⁴ Però convèncer Noemí no era fàcil. Ella va raonar amb les noies explicant-los amb vehemència que a Israel no es podria ocupar d’elles perquè no tenia un espòs que la cuidés, fills amb qui es poguessin casar, ni perspectives que aquella situació canviés. Els va dir que la impossibilitat de fer-se càrrec d’elles era una font d’amargor per al seu cor. Aquelles paraules de Noemí van convèncer Orpà. Ella tenia família a Moab, una mare i una llar que l’esperaven. En realitat, semblava més pràctic quedar-se a Moab. Per això, amb el cor compungit, va besar Noemí, se’n va acomiadar i va desfer el camí (Rut 1:11-14).

¹⁵ I què va fer Rut? Els arguments de Noemí també eren vàlids per a ella. Tot i això, el relat diu: «Rut no es volgué moure del seu costat». És possible que Noemí ja hagués començat a caminar de nou quan es va adonar que Rut la seguia. Per això li va dir: «Heus aquí, la teva cunyada se n’ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n darrere de la teva cunyada» (Rut 1:15, TBS). Aquestes paraules de Noemí ens deixen entreveure un detall important: Orpà no va tornar només a la seva gent sinó també «als seus déus». És a dir, no va tenir inconvenient a tornar a adorar Quemoix i els altres déus falsos. Què pensava fer Rut?

16-18. (a) Com va demostrar Rut amor lleial? (b) Què aprenem de Rut sobre l’amor lleial? (Mira també les imatges de les dues dones.)

 ¹⁶ En aquell camí solitari, cara a cara amb Noemí, Rut no tenia cap dubte del que volia. S’estimava profundament Noemí i el seu Déu, Jehovà. Per això, va exclamar: «No m’obliguis a abandonar-te i a allunyar-me del teu costat; on vagis tu, hi aniré jo; viuré on visquis tu; el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, moriré jo, i allà vull ser enterrada. Que Jahvè em faci tal cosa i tal altra, si a tu i a mi ens separés altra cosa que la mort» (Rut 1:16, 17).

¹⁷ Aquestes paraules de Rut són tan excepcionals que han perdurat al llarg dels anys i segueixen estant en boca de les persones uns trenta segles després. Reflecteixen a la perfecció una qualitat molt valuosa, l’amor lleial. L’amor que sentia Rut era tan fort i lleial que l’havia adherit a Noemí, i la seguiria anés on anés. Només la mort les podria separar. Rut estava disposada a deixar enrere tot el que hi havia a Moab, inclosos els déus moabites, i fer del poble de Noemí el seu poble. A diferència d’Orpà, Rut podia dir amb tota franquesa que volia que el Déu de Noemí fos també el seu Déu. *

¹⁸ Després d’això, aquelles dues dones van prosseguir el seu viatge a Betlem. Es calcula que van trigar aproximadament una setmana a arribar-hi. De ben segur que, malgrat l’adversitat, van saber trobar l’una en l’altra el consol que necessitaven.

19. Com podem imitar l’amor lleial de Rut en la nostra família, amb els amics i a la congregació?

¹⁹ Al món, de patiment, n’hi ha a cabassos. La Bíblia diu que els temps en què vivim són «moments difícils» i, com a conseqüència, patim tot tipus de dolor i la mort de gent que estimem (2 Tim. 3:1). És per això que ara és més important que mai cultivar la qualitat per la qual va destacar Rut. L’amor lleial és un tipus d’amor que s’adhereix a una persona o cosa i que refusa abandonar-la. Aquesta qualitat, que ens impulsa a fer el bé, és una força molt poderosa en la foscor d’aquest món. És necessària en el matrimoni, en les relacions familiars, en les amistats i a la congregació cristiana (llegeix 1 Joan 4:7, 8, 20). Si cultivem aquest tipus d’amor, estarem imitant l’extraordinari exemple de Rut.

20-22. (a) Quina empremta havia deixat en Noemí l’estada a Moab? (b) Quin punt de vista equivocat sobre les seves desgràcies tenia Noemí? (Consulta també Jaume 1:13.)

²⁰ Per suposat, no és el mateix dir que sentim amor lleial per algú que demostrar-ho amb fets. Rut ara tenia al davant l’oportunitat de demostrar amor lleial, no només a Noemí, sinó també a Jehovà, el Déu que havia escollit servir.

²¹ Finalment, les dues dones van arribar a Betlem, una vila situada a uns deu quilòmetres al sud de Jerusalem. Sembla que Noemí i la seva família havien estat gent important a Betlem, ja que ara tot el poble anava ple de la notícia que Noemí hi havia tornat. Les veïnes es miraven aquella dona gran i es preguntaven: «¿Aquesta és Noemí?». És clar, la seva estada a Moab l’havia canviada molt; els anys de penúries i dificultats havien deixat empremta en el seu semblant i el seu posat (Rut 1:19).

²² Noemí va explicar a aquelles parentes i als seus antics veïns com n’estava de decebuda pels cops que li havia donat la vida. Fins i tot li va semblar que s’havia de canviar el nom de Noemí, que vol dir «dolcesa», pel de Marà, que vol dir «amargor». Pobra Noemí! Creia, com també havia pensat Job molt abans, que Jehovà Déu era el causant de les seves desgràcies (Rut 1:20, 21; Job 2:10; 13:24-26).

23. En què va començar a pensar Rut quan es va establir a Betlem, i quina disposició de la Llei mosaica protegia els pobres? (Consulta també la nota.)

²³ Des que les dues dones es van establir a Betlem, Rut va començar a pensar en la millor manera de guanyar-se la vida i cuidar Noemí. Va aprendre que la Llei que Jehovà havia donat als israelites contenia una disposició amorosa per als pobres: podien anar als camps durant l’època de la sega i espigolar allò que els segadors oblidaven o el que creixia als límits i les vores dels camps (Lev. 19:9, 10; Deut. 24:19-21). *

24, 25. (a) Què va fer Rut quan va anar a parar als camps de Booz? (b) En què consistia la feina d’espigolar?

 ²⁴ Era l’època de la sega de l’ordi, probablement el mes d’abril, i Rut va anar als camps per veure qui la deixaria espigolar. Va anar a parar als camps d’un home anomenat Booz, un terratinent ric parent de l’espòs de Noemí, Elimèlec. Però, tot i que la Llei li donava el dret a espigolar, no ho va donar per fet, sinó que va demanar permís al jove que estava a càrrec dels segadors. Ell l’hi va donar, i Rut es va posar mans a l’obra (Rut 1:22–2:3, 7).

²⁵ Pots veure Rut espigolant darrere els segadors? Mentre tallaven l’ordi amb les falçs de sílex, ella s’ajupia a recollir les espigues que havien caigut o que havien oblidat, en feia garbes tot lligant les espigues i les portava a una era per batre-les més tard. Aquella feina lenta i pesada s’anava fent més feixuga a mesura que avançava el matí. Així i tot, Rut no parava si no era per netejar-se la suor o per dinar alguna cosa «a la casa», probablement un cobert on els treballadors es podien amagar del sol.

26, 27. Com era Booz, i com va tractar Rut?

²⁶ Segurament a Rut ni li havia passat pel cap que algú s’adonaria de la seva presència. Però Booz la va veure i va preguntar al jove capatàs qui era aquella noia. Booz, un home d’extraordinària fe, va saludar els seus treballadors —alguns dels quals devien ser jornalers o fins i tot estrangers— amb les paraules «Que Jahveh sigui amb vosaltres», i els treballadors van respondre amb la mateixa salutació. Aquest home espiritual es va preocupar per Rut com un pare (Rut 2:4-7, TBS).

 ²⁷ Booz, anomenant-la «filla meva», va aconsellar Rut que continués espigolant en els seus camps i que estigués prop de les seves joves serventes per tal que els homes que treballaven als camps no la molestessin. També es va assegurar que tingués alguna cosa per menjar al migdia (llegeix Rut 2:8, 9, 14). Però, sobretot, la va encomiar i animar. Com ho va fer?

28, 29. (a) Quina reputació tenia Rut? (b) Com pots imitar Rut i refugiar-te en Jehovà?

²⁸ Quan Rut va preguntar a Booz per què li mostrava tanta amabilitat tot i ser estrangera, ell va respondre que havia sentit tot el que ella havia fet per la seva sogra. Molt possiblement Noemí l’havia lloada davant les dones de Betlem, i això havia arribat a orelles de Booz. A més, també sabia que Rut ara adorava Jehovà, ja que va dir: «Que Jahvè recompensi la teva acció; que sigui ben plena la paga que et reserva Jahvè, Déu d’Israel, sota les ales del qual has vingut a abrigar-te» (Rut 2:12).

²⁹ Que animadores devien ser aquelles paraules per a Rut! De fet, ella ja havia escollit refugiar-se sota les ales de Jehovà Déu, com un ocellet s’arrecera sota la protecció del seu pare. Va agrair a Booz aquelles encoratjadores paraules, i va continuar treballant fins que va caure la nit (Rut 2:13, 17).

30, 31. Com ens ensenya l’exemple de Rut a ser bons treballadors, a ser agraïts i a demostrar amor lleial?

³⁰ Les obres de fe de Rut són un exemple excel·lent per a tots els qui avui fem front a dificultats econòmiques. Ella mai va pensar que mereixia un tracte preferent, per això va agrair tota l’ajuda que li van oferir. No li van caure els anells a l’hora de treballar de valent per cuidar la persona que estimava, encara que es tractés d’una feina humil. Va acceptar agraïda els savis consells que li van donar sobre com treballar amb seguretat i en bona companyia, i els va posar en pràctica. Més important encara, mai va perdre de vista on era el seu verdader refugi: sota les ales del seu protector Pare, Jehovà Déu.

³¹ Si, com Rut, demostrem amor lleial, som humils, treballadors i agraïts, la nostra fe també serà un exemple positiu per als altres. Ara bé, com es va cuidar Jehovà de Rut i Noemí? Ho veurem en el pròxim capítol.