La meva mare em va tenir el 1960, amb només disset anys. El meu pare ens va abandonar abans que jo naixés, i la mare i jo vam anar a viure amb els avis a Burg, un petit poble de l’antiga República Democràtica Alemanya, o Alemanya Oriental. Allà molta gent era atea i la meva família no va ser diferent. Déu no significava res per a nosaltres.

Quan era nen, m’encantava passar temps amb el meu avi. Junts fèiem un munt de coses, com pujar als arbres per tallar branques. Cada dia era una aventura. La meva vida era feliç i despreocupada.

Un dia, quan tenia set anys, vaig patir un accident terrible. Acabava de començar el segon any a l’escola i, de camí a casa, vaig pujar a una torre d’alta tensió. Quan estava a vuit metres d’alçada, em vaig electrocutar i em vaig quedar inconscient. Al despertar-me a l’hospital, no em sentia els braços. Se m’havien cremat, i les ferides eren tan greus que me’ls van haver d’amputar per evitar que la sang se m’intoxiqués. Com era d’esperar, la mare i els avis es van quedar destrossats. Però jo era només un nen, i encara no era conscient de com la pèrdua dels braços afectaria la meva vida.

Quan vaig sortir de l’hospital, vaig tornar a l’escola, però els nens eren molt cruels. Es burlaven de mi, em donaven empentes i em llançaven coses perquè no em podia defensar, i allò em feia sentir molt malament. Finalment, em van internar a l’escola per a discapacitats físics de Birkenwerder. Com que estava lluny de casa, la mare i els avis no es podien permetre venir a visitar-me. Els veia només a les vacances. Durant els deu anys següents vaig créixer sense la meva família.

Vaig haver d’aprendre a fer-ho tot amb els peus. Us podeu imaginar què és agafar la forquilla i la cullera amb els dits dels peus per menjar? En realitat, l’única cosa que podia fer era espavilar-me. Per exemple, vaig aprendre de nou a rentar-me les dents i a pentinar-me. Fins i tot vaig començar a gesticular amb els peus mentre parlava amb la  gent. Els meus peus es van convertir en les meves mans.

A l’adolescència m’encantava llegir llibres de ciència ficció. De vegades m’imaginava portant braços d’alta tecnologia que em permetien fer-ho tot. Amb catorze anys vaig començar a fumar perquè em feia sentir que era igual que els altres. Era com si digués: «Jo també puc fer-ho. Fumar és d’adults, amb o sense braços».

Intentava mantenir-me ocupat i em vaig involucrar en activitats socials. Em vaig afiliar a la Joventut Lliure Alemanya —una organització juvenil socialista patrocinada per l’Estat—, de la qual vaig arribar a ser el secretari, un càrrec de responsabilitat. També estava apuntat a un club de cant, participava en recitals de poesia i practicava esports per a discapacitats. Quan vaig acabar la meva formació, vaig començar a treballar en una empresa del nostre poble. A mesura que anava creixent, cada vegada portava més les pròtesis perquè volia ser com tothom.

Un dia, mentre esperava el tren per anar a treballar, se’m va acostar un home. Em va preguntar si creia que Déu podia fer que tornés a tenir braços. Em vaig quedar desconcertat. És clar que m’agradaria recuperar els braços, però allò era un disbarat! Jo era ateu i estava convençut que Déu no existia. A partir de llavors, vaig evitar aquell home.

Temps més tard, una companya de feina em va convidar a visitar la seva família. Mentre preníem cafè, els seus pares parlaven de Déu; li deien Jehovà. Era la primera vegada que sentia que Déu té nom (Salm 83:18). Però em vaig dir a mi mateix: «Sigui quin sigui el seu nom, Déu no pot existir. Els demostraré que estan equivocats». Com que n’estava tan segur, vaig acceptar parlar sobre la Bíblia amb ells, però no vaig ser capaç de demostrar que Déu no existeix.

A mesura que examinàvem les profecies bíbliques, els meus arguments s’anaven ensorrant. Moltes ja s’han complert, encara que s’haguessin escrit amb centenars o milers d’anys d’antelació. Durant una de les nostres xerrades, vam comparar les condicions actuals del món amb les profecies dels capítols 24 de Mateu, 21 de Lluc i 3 de Segona a Timoteu. Tal com un doctor pot identificar la malaltia d’un pacient analitzant-ne els símptomes, jo també vaig poder identificar que estem vivint en el que la Bíblia anomena «els darrers dies» analitzant els esdeveniments que apareixen a les profecies. * Em vaig quedar atònit. Aquelles profecies s’estaven complint davant dels meus nassos.

El que estava aprenent era la veritat. Vaig començar a orar a Jehovà i vaig deixar de fumar, tot i haver tingut una forta addicció per més de deu anys. Després d’estudiar la Bíblia durant un any,  vaig decidir batejar-me. Va ser el 27 d’abril de 1986, i ho vaig fer d’amagat en una banyera, ja que a l’Alemanya Oriental l’organització dels Testimonis estava prohibida.

A causa de la prohibició, ens reuníem a cases particulars en grups molt petits; per això coneixia pocs companys de creença. Inesperadament, però, les autoritats estatals em van permetre viatjar a la zona occidental d’Alemanya, on els Testimonis no estaven prohibits. Per primera vegada a la vida, vaig poder anar a un congrés i veure milers de germans. Va ser un moment molt especial.

Quan va caure el mur de Berlín, ens van aixecar la prohibició. Per fi podíem servir Jehovà lliurement. Jo volia predicar més, però em feia pànic parlar als desconeguts. Em sentia inferior per culpa de les meves limitacions i per haver passat la major part de la meva infància en un centre de discapacitats. Però l’any 1992, vaig intentar predicar seixanta hores en un mes. Em vaig sentir realitzat, i em va anar tan bé que vaig decidir fer-ho cada mes. I ho vaig aconseguir durant tres anys.

Mai oblidaré aquestes paraules de la Bíblia: «Quan algú és feble, jo també m’hi sento» (2 Corintis 11:29, BCI). És veritat que tinc una discapacitat, però encara puc pensar i parlar, de manera que intento donar el millor de mi als altres. La meva situació em permet mostrar més empatia als que també tenen limitacions. Els intento animar perquè entenc perfectament el que és voler fer alguna cosa desesperadament i no poder-la fer. I és que donar als altres em fa feliç.

He de reconèixer que de vegades estic una mica moix. Al cap i a la fi, només vull ser un home normal. És cert que puc fer moltes activitats quotidianes per mi mateix, però els hi he de dedicar molt més temps, esforç i energies. Ara bé, el meu lema és: «Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort» (Filipencs 4:13, BCI). Sento que Jehovà em dóna les forces que necessito per fer les tasques del dia a dia. He comprovat que sempre ha estat al meu costat, per això no el vull abandonar mai.

Jehovà m’ha beneït amb una família, i això és justament el que vaig trobar a faltar de petit. Tinc una dona meravellosa, l’Elke, que és bondadosa i compassiva. A més, tinc milions de germans espirituals, els testimonis de Jehovà d’arreu del món. Som una gran família.

Sempre m’ha reconfortat la promesa de Déu de viure en un paradís, on farà «noves totes les coses», inclosos els meus braços (Apocalipsi 21:5). Reflexionar en el que va fer Jesús quan va ser a la terra m’ajuda a entendre millor aquesta promesa. En un tancar i obrir d’ulls, va curar discapacitats i, fins i tot, li va retornar l’orella a un home a qui li havien tallat (Mateu 12:13; Lluc 22:50, 51). Les promeses de Jehovà i els miracles de Jesús em donen la certesa que aviat tornaré a tenir un cos complet.

El millor que m’ha passat és haver conegut Jehovà. Ell s’ha convertit en el meu pare i el meu amic, qui em consola i em dóna forces. Em sento igual que el rei David, qui, parlant de Déu, va escriure: «És el mur que em protegeix [...]. M’ha defensat i me n’alegro tot jo» (Salm 28:7, BCI). Em vull aferrar ben fort a aquesta veritat per la resta de la meva vida. I no la penso deixar escapar.