Vaig néixer el 1937 en una granja coŀlectiva soviètica, o kolkhoz, a prop de Tokmak, al Kirguizistan. La meva família era kirguís i parlàvem aquest idioma. Els meus pares eren pagesos i treballaven a la granja de sol a sol. Els camperols rebien menjar de manera regular, però només se’ls hi pagava amb diners un cop a l’any. La mare s’esforçava molt per cuidar-nos a la meva germana petita i a mi. Després de només cinc anys d’escola, jo també em vaig posar a treballar tot el dia a la granja.

Vivíem en una zona pobra i havíem de fer molta feina per tal d’arribar a fi de mes. Era esgotador! En aquell temps jo era jove i no pensava gaire en el futur o en quin sentit tenia la vida. Mai em podia haver imaginat que conèixer Jehovà i el seu propòsit transformaria tant la meva vida. És emocionant saber com va arribar la veritat al Kirguizistan i com es va escampar. Tot va començar a la zona on jo vivia, situada al nord del país.

La veritat va arrelar al Kirguizistan als anys 50. Però, per fer-ho, va haver de superar la ideologia comunista, que tenia molt de poder. En aquella època el Kirguizistan formava part de la Unió Soviètica (URSS). Arreu de tot el territori soviètic, els testimonis de Jehovà es mantenien neutrals en qüestions polítiques (Jn. 18:36). Per això, eren considerats enemics de l’estat i perseguits.  Amb tot, cap ideologia pot evitar que la Paraula de Déu arribi al cor de les persones sinceres. Sens dubte, una de les lliçons més importants que he après al llarg de la meva vida és que amb Jehovà «tot és possible» (Mc. 10:27).

La persecució que van patir els germans va ajudar a estendre la veritat al Kirguizistan. Sovint, els enemics de l’estat eren exiliats a Sibèria, una regió que formava part de l’URSS. Un cop van ser alliberats, molts van anar a viure al Kirguizistan i alguns van portar la veritat amb ells. L’Emil Iantsen, que va néixer al Kirguizistan el 1919, va ser un d’ells. El van enviar a un camp de treballs forçats on va conèixer els testimonis de Jehovà i va acceptar la veritat. El 1956 va tornar a casa i va anar a viure a prop de Sokuluk, a la meva regió. Dos anys després, es va formar la primera congregació del Kirguizistan en aquella ciutat.

Un any més tard, en Víktor Vinter es va traslladar a Sokuluk. Aquest germà fidel havia passat per moltes dificultats. Primer, va complir dues condemnes de tres anys de presó per ser neutral. Després, va passar deu anys més a la presó i cinc anys a l’exili. Tot i això, la persecució no va frenar el creixement de l’obra.

El 1963 hi havia uns 160 testimonis de Jehovà al Kirguizistan, molts dels quals eren d’Alemanya, Rússia i Ucraïna. Entre ells, hi havia l’Eduard Varter, un germà exiliat que s’havia batejat a Alemanya el 1924. A la dècada dels 40, els nazis el van portar a un camp de concentració i, uns anys més tard, els comunistes de l’URSS el van enviar a l’exili. El 1961 aquest germà va anar a viure a la ciutat de Kant, molt a prop del meu poble natal.

Una altra serventa fidel que vivia a Kant era l’Elizabeta Fot. Es guanyava la vida fent de modista i, com que era molt hàbil a la seva feina, rebia encàrrecs de doctors i mestres. Una de les seves clientes era l’Aksamai Sultanalieva, que estava casada amb un funcionari de l’oficina del fiscal. Aquesta dona va anar a veure l’Elizabeta per encomanar-li una feina, i va aprofitar per fer-li moltes preguntes sobre el propòsit de la vida i l’estat dels morts. La germana li va respondre directament de la Bíblia. Amb el temps, l’Aksamai es va convertir en una predicadora entusiasta.

En aquella època, en Nikolai Tximpoeix, que era de Moldàvia, va ser nomenat superintendent de circuit i ho va ser durant gairebé 30 anys. A part de visitar les congregacions, també organitzava la producció i la distribució de publicacions. Ara bé, tot el que feia no passava desapercebut per a les autoritats. Per aquest motiu, l’Eduard Varter el va animar amb el següent consell: «Quan les autoritats t’interroguin, digue’ls-hi que les nostres publicacions venen de la seu mundial, a Brooklyn. Mira l’agent del KGB directament als ulls. No tinguis por de res» (Mt. 10:19).

Poc després d’aquesta conversa, van ordenar al Nikolai que es presentés a la seu del KGB (Comitè de Seguretat de l’Estat) a Kant. Ell va explicar el que allà va passar: «L’agent em va preguntar d’on trèiem les nostres publicacions, i li vaig dir que venien de Brooklyn. L’home no va saber què  respondre i em va deixar marxar. No em va tornar a citar mai més». Aquells germans valents van continuar predicant de manera prudent les bones notícies a la zona on jo vivia, al nord del Kirguizistan. En el cas de la meva família, la meva dona va ser la primera que va escoltar la veritat de la Bíblia als anys 80.

La Mairambiubiu és d’una regió del Kirguizistan que es diu Naryn. Ens vam conèixer l’agost de 1974, quan va visitar la meva germana. Em va agradar des del primer moment i ens vam casar aquell mateix dia.

El mes de gener de 1981, quan la Mairambiubiu anava al mercat en autobús, va sentir la conversa esmentada al principi. Com que en volia saber més, es va apropar a la dona i li va demanar el seu nom i la seva adreça. Ella li va dir que es deia Àpun, però volia ser prudent, ja que encara als anys 80 l’obra dels Testimonis estava proscrita. Per això, en lloc de donar-li la seva adreça, li va demanar la nostra. La meva dona va arribar a casa molt emocionada.

La Mairambiubiu em va dir: «M’ha encantat el que he escoltat! Una dona m’ha dit que molt aviat la gent no morirà i que, fins i tot, els animals salvatges seran dòcils». Això em va semblar un conte de fades. Jo li vaig respondre: «Esperem a veure què ens explica quan vingui».

Tres mesos més tard, ens va visitar l’Àpun. Gràcies a les següents visites, vam conèixer algunes de les primeres Testimonis que eren kirguises. Aquestes germanes ens van ajudar a aprendre de Jehovà i del propòsit que ell té per a la humanitat. Estudiàvem junts el llibre De paraíso perdido a paraíso recobrado. * A la ciutat de Tokmak només n’hi havia un sol exemplar, així és que vam fer una còpia a mà d’aquest llibre.

Una de les primeres coses que ens van ensenyar va ser la profecia registrada a Gènesi 3:15, que es complirà mitjançant Jesús, el Rei Messiànic. Sens dubte, és un missatge que tothom ha de conèixer. Aquesta és una bona raó per participar en l’obra de predicar (Mt. 24:14). Aviat les veritats bíbliques van començar a transformar les nostres vides.

Un germà de Tokmak ens va convidar al seu casament. De seguida, ens vam adonar que els Testimonis eren molt diferents a la resta de la gent. Allà no hi havia alcohol i tot es feia de manera ordenada. Quina gran diferència amb les bodes que havíem anat! Els convidats sovint acabaven beguts, es comportaven malament i deien paraulotes.

També vam anar a algunes reunions de la congregació de Tokmak. Si el temps ho permetia, aquestes es feien al bosc. Com que sabíem que la policia ens seguia de ben a prop, sempre hi havia un germà que vigilava. A l’hivern ens reuníem en cases particulars, i un parell de vegades la policia va venir i ens va demanar què fèiem. La Mairambiubiu i jo ens vam batejar el juliol de 1982 al riu Txu, i vam haver de ser molt prudents. Per això, vam arribar en grups petits i ens vam reunir al bosc. Allà vam cantar una cançó del Regne i vam escoltar el discurs de bateig (Mt. 10:16).

El 1987 un germà em va demanar que visités una persona interessada a Baliktxi. Per arribar-hi havíem de viatjar 4 hores en tren. Després d’anar-hi unes quantes vegades a predicar, vam descobrir que hi havia molta gent interessada. Era evident que Jehovà ens estava dirigint per fer més.

La meva dona i jo viatjàvem sovint a Baliktxi, i ens hi quedàvem la majoria dels caps de setmana predicant i celebrant reunions. La gent ens va començar a demanar moltes publicacions, i les hi portàvem des de Tokmak en un meixok, un sac que es feia servir per carregar patates. Tot i portar dos sacs plens de publicacions cada mes, ens quedàvem curts. A més, aprofitàvem per predicar als passatgers en el viatge d’anada i de tornada en tren.

Vuit anys després de predicar per primera vegada a Baliktxi, s’hi va formar una congregació. Era el 1995. Ara bé, viatjar tant a aquella ciutat durant anys costava molts diners, i els nostres recursos eren limitats. Com ho vam aconseguir? Un germà regularment ens va donar diners per cobrir les nostres necessitats. Jehovà va veure que volíem fer més i ens va obrir «les finestres dels cels» (Mal. 3:10). Estem convençuts que per a Jehovà tot és possible.

El 1992 vaig ser nomenat ancià, el primer ancià kirguís del país. A la nostra congregació de Tokmak es van presentar noves oportunitats de servir Jehovà. Dirigíem cursos bíblics amb joves kirguisos que estudiaven a escoles superiors. Un d’ells ara serveix al Comitè de Sucursal, i d’altres dos són pioners especials. També hem ajudat altres persones que assistien a les reunions. A principis dels 90, les nostres publicacions i reunions es feien en rus, però cada vegada més gent a la congregació parlava kirguís, ja que era la seva llengua materna. Per aquesta raó, jo feia d’intèrpret i això va ajudar molts a entendre més fàcilment la veritat.

 La Mairambiubiu i jo també estàvem molt ocupats educant els nostres fills. Sempre els portàvem a les reunions i a la predicació. A la nostra filla Gulsaira, que llavors tenia 12 anys, li encantava parlar de la Bíblia amb la gent que es trobava al carrer. Als nostres fills els hi agradava memoritzar textos bíblics. Per això, tant ells com, més tard, els nostres nets s’implicaven en les activitats de la congregació. Dels 9 fills i 11 nets que encara estan vius, 16 serveixen Jehovà o van a les reunions amb els seus pares.

Els germans que als anys 50 van començar a predicar a la nostra zona es quedarien bocabadats si veiessin tots els canvis que hi ha hagut. Per exemple, des dels 90, podem predicar i celebrar reunions i congressos més lliurement.

El 1991 la meva dona i jo vam assistir al nostre primer congrés a la ciutat d’Alma-Ata, coneguda ara com Almaty, al Kazakhstan. I el 1993 es va celebrar per primera vegada un congrés al Kirguizistan, a l’estadi Spartak, a Bixkek. Abans del congrés, els germans van estar una setmana netejant l’estadi. El director de les instaŀlacions va quedar tan sorprès que al final no ens va cobrar res.

L’any 1994 vam ser testimonis d’una fita històrica: es va imprimir la primera publicació en kirguís. Actualment hi ha un equip a la sucursal de Bixkek que tradueix les publicacions a aquest idioma. I el 1998 vam obtenir reconeixement legal al Kirguizistan. El nombre de germans ha augmentat i ara ja som més de 5.000 publicadors. Hi ha 83 congregacions i 25 grups en anglès, kirguís, llengua de signes russa, rus, turc, uigur, uzbek i xinès. Tots aquests germans de diferents antecedents serveixen Déu de manera unida. Gràcies a Jehovà això ha estat una realitat.

Déu va transformar la meva vida. Vaig créixer en una família humil de pagesos i només vaig anar cinc anys a l’escola. Ara bé, Jehovà m’ha donat el privilegi de servir com a ancià i d’ensenyar la veritat a gent amb més estudis que jo. El nostre Pare pot fer que fins i tot les coses més estranyes arribin a passar. El que he viscut al llarg de la meva vida em motiva a continuar sent fidel i a parlar de Jehovà, per a qui «tot és possible» (Mt. 19:26).